La tercera vegada

La tercera vegada fou diferent. Sense retrets ni sexe, sense l’altre, sense discursos ni plors, sense públic. Només tu i jo. Com solíem. I no va ser de sobte. Fou lenta, dolça i en pau.

Primer van desaparèixer els llums i els petits sorolls, més tard, la teva imatge, la teva veu i, finalment, la teva presència.

Em vas dur de la mà durant tot el camí. I aquesta vegada m’hi vas guiar tu. Tu vas decidir per mi. El com, el quan i on. Sovint he arribat a pensar que ho tenies preparat, que ho sabies des del principi i ho havies enllestit perquè fos així. No sé, cabronàs. Segur que ho havies pensat més d’una vegada. N’estic segura.

Sonava “Drive all night” en la immensitat de l’estadi emmudit, i vaig mirar al cel. Un estel em va aclucar l’ull, deixant per un moment una espurna de llum especialment visible. I ho vaig entendre tot.

Em vas deixar preparada per travessar una porta que, després de mi, acabaria tancant-se per no obrir-se mai més. I la vaig travessar, sense mirar enrere en cap moment. No et vaig voler mirar, perquè saps perfectament que si ho hagués fet, m’hagués estat impossible seguir endavant.

Un únic gest va fer que deixessis d’estar amb mi per estar en mi, ja, per sempre.

No sé què hi ha davant meu ara. Un camí, res, tot, més patiment o més vida. No en tinc ni puta idea. Tampoc ara és cosa teva. Ara ja només em pertany a mi.