These are the days of our lives

Ja t’ho vaig dir quan la vam tenir instal.lada. La veia petita. Doncs, res, tele nova, aquesta de 65’. No riguis, ja saps com sóc. El futbol es veu de puta mare i la PS4 també. He fet alguns canvis més. El puto escalfador. Per fi !. I el sofà. Ara tenim una ‘chaise longue’. No la faig servir massa, però queda bé. He canviat alguns mobles de lloc al menjador. Ara sembla més gran. Té collons. Ara que només som 3. La resta segueix igual. Joguines arreu i papers i llapis del teu fill escampats pel menjador.

Encara tinc coses teves. La roba la vaig regalar de seguida. Però no tota. Guardo curosament la teva samarreta de “Cada dia que me levanto añado otro nombre a la lista de gente que me cabrea”. Bona frase per un inici. No aconsegueixo posar-me i tirar la resta de coses. Papers del banc, cartes antigues, records de la teva infantesa … les maleïdes proves mèdiques.. per què collons les vull ? La teva col.lecció de Jueves està al passadís, guardada en caixes. Encara em costa. Haig de fer alguna cosa, i ràpid. Els nens juguen a futbol i a bàsquet i els molesten les caixes.

L’oficina està igual. Treballaves en un lloc on tothom és prescindible. Vas ser substituït. Fàcil. Això sí, planyo al nou que ocupa la teva taula (el segon, ja que el Ramón va marxar per problemes de salut), els antecedents no són gaire bons, no. Dos morts. Però ja saps que el banc és un ésser inanimat on ningú pensa en coses com les malastrugances… ja s’ho faran … L’altre dia em vaig trobar la Rayan, està a l’0ficina del costat del meu despatx. L’han fet fixa. Em va fer un petó i m’ho va explicar. I amb els ulls plorosos em va dir que tot t’ho devia a tu, que li havies ensenyat tot el que sabia. Em diràs idiota però la que vaig plorar com una magdalena vaig ser jo.

Pel despatx anem fent. As usual. Els tres sols. No em puc queixar. L’Àngels em fa de germana gran, aguanta totes les meves històries domèstiques estoicament. És la única que sap quan els nens tenen polls o quan no em funciona la rentadora. I m’escolta sempre. Sempre. L’Òscar em cuida molt – una mica en la nostra distància- i pateix per mi. M’estima molt. Ell no sap, però, que jo l’estimo més encara. Ja saps que, sense cap dubte, ell és el veritable home de la meva vida.

Vaig deixar el nostre paradís. No tenia cap sentit continuar. Sense passejos a la llum de la lluna per la platja, què collons feia jo allà ? hi vaig deixar tots els nostres records, de les llargues converses sobre nosaltres, la teva malaltia i la vida, en general. I dels petons, dels mojitos on the beach, de les estrelles i del sexe silenciós i furtiu.

També he deixat una mica twitter. M’avorreix. Quan has conegut a les persones interessants deixa de tenir sentit. Les dues bruixes cabrones de l’Edith i la Natàlia estan sempre al meu costat. Som un trio fascinant. Es podria fer una peli molt divertida de les nostres històries. Per això ens entenem tant. Sense elles no hauria pogut tirar endavant. 

La bleda assoleiada segueix igual. En una cosa et vas equivocar, però, no va arribar per quedar-se. Vas ser només una excusa, com d’altres. Tot mentida. Ja ho sabies, cabró.

Jo he conegut a en Jaume, bon paio, t’hagués agradat, és dels teus. El Posi, se’m resisteix, però. Amb el Josep vaig fent les birres o similars que vas deixar pendents. Sempre hi és per escoltar-me. Ell sí que va venir per quedar-se. Com altres, els que també van ser a l’hospital, al peu del canó, per les coses bones i les dolentes, fent-te riure, acomiadant-se, plorant, abraçant-me. Mai els ho podré agrair prou. Mai. No hi ha paraules. A més del Josep, la Eli, La Pe, el Rafa, el Jordi (amb el seu croissant de xocolata del darrer matí que mai oblidaré), la Nat i l’Edith….

El dia del teu enterrament va venir també molta altra gent, alguns ni et coneixien en persona, però era la gent amb la que realment havies establert una gran connexió i que, en definitiva, d’alguna manera, aquests sí, s’han quedat -. Com molts que, simplement, hi són. Al meu costat. Amb mi. Gràcies infinites, Frederic, David(s), Marc, Fran, Ángel (tens un llibre dedicat, tot un honor), Joan (tot i que parlem massa poc, sé que hi ets). Com Aleix, Dani, David(s), Juan, Cristian, Uri … que sempre em fan riure i m’escolten…  

(mira, tot homes, tu …)

Som el que deixem, amor.

Encara no he tancat el teu compte. Hi ha massa de tu en ell. I massa de mi, també.

Si algú es dediqués a llegir-lo detingudament podria entendre tantes coses ….

Per cert, no s’ha acomplert el que em vas dir. No t’han tornat allò que era teu i et van prendre. No pateixis. No he fet, encara, cap espectacle. Ni el faré (O potser sí .. ves a saber). Això sí, espero que la vida els passi factura i ben generosa. Res millor que morir sol o que al teu enterrament no tinguis ningú que t’estimi de veritat, no? Aquest seria un bon final pels fills de la gran puta.
Els Marelu’s segueixen bé. Els veig poc. Costa. En Tito ha tingut una nena ! en Jordi segueix amb el bar. I En Carles, amb les seves dones .. De tant en tant parlem. L’Albert m’explica que quan queden sempre tenen una cadira buida. I una birra de més a la taula. Gran homenatge. L’Albert t’enyora molt. Ells t’enyoren molt. Sempre fidels. Crec que els cediré la ‘Carta Vélez’.

No t’ho creuràs, però, darrerament, he quedat alguna vegada amb la Stampa, quasi al complert. M’agrada no perdre-hi la relació. M’agrada veure al Joan escoltant històries del pare quan era jove i cafre. En Djem em té el cor trencat. Quan ens trobem, no pot evitar els ulls plorosos i abraçar-me amb força, com si volgués compartir el seu dolor amb mi. Sense cap paraula. A en Tom i la Sònia els tinc lluny, com al Sergi i la Txell, però anem parlant per whatssap. Estan bé, tot i que sembla que tancaran el Cucurutxo. La vida és així de cabrona.

Aquest any hem tornat a fer la porra de la Champions. Al teu lloc hi és en Joan. De moment vaig segona, ja saps que en Rob és un kamikaze…

La Sue t’enyora tant … com el Leo. Però el Leo encara no ha sabut gestionar la teva absència, ni el seu dolor. Li costa parlar de tu. A vegades penso que, fins i tot, més que a mi. Aquella darrera nit a l’hospital …. Ningú més que ell podia acompanyar-me i jo no ho hagués suportat sense ell al meu costat. La paraula enyor és poc per definir el què sent. Amb tu va marxar una part de la seva vida i encara aprèn a no tenir-te al seu costat.

Encara han d’aprendre a recordar-te sense dolor. Tot arribarà. I ho farem plegats. Són la meva família.

Amb la teva Gemma i la teva Zaida ara sóc jo qui fa de maruja. L’Àpats cada divendres, tot i que vàrem dir que quan fos dels xinesos no hi tornaríem …. hi he acabat tornant. Les mamis són el meu suport. Seguim fent selfies als lavabos dels ‘antres’ on anem, per recordar que, encara, som unes pendones. Això sí, no puc seguir el ritme de la Zaida, que estaria cada cap de setmana al Luz de Gas …, però alguna cosa fem … Riure plegades, que és molt. Tot. T’enyoren. Com els del BAM. Que sàpigues que ara, la que fa de hooligan amb el Felip i l’Óscar sóc jo. Un dia m’expulsaran d’algun camp. Al temps.

La Marta no em deixa sola mai. Ni tan sols quan no ens veiem, sempre una trucada o un missatge. Compartim tantes coses que no cal ni tan sols posar-les en paraules. Ella és el pal de paller. Ella ens manté. L’Eva, l’Olga, la Marta i l’Elena ( I la Loli sigui on sigui….). Fa 40 que estem juntes i 6 que la Loli va morir.

En Fredi, la Eli, el Juan Pablo, la Sandra, en Ramón, la Ia i el Ferran.. ens fem vells. Vàrem celebrar no fa pas gaire l’onzena edifició de la festa dels 40 anys d’en Ferran … imagina’t. Vam acabar parlant de velles històries de facultat … Ens veiem poc, com ha passat sempre. Parlem poc, també, però els tinc incondicionalment amb mi. I això ja és tot.

Amb la Neus ens veiem poc. Parlem menys del que voldria, però sempre tinc el seu suport. No calen massa paraules. És una crack. Això sí, m’ha promès un dinar aviat .. i arreglarem el món. Segur.

Com amb en Roger. Sort que tenim el twitter o el whatssap … 21 anys. I seguim. També em deu un dinar.
 
Ja veus, tot, si fa o no fa, al seu lloc.  Excepte el puto procés. 
 
En Bernat ha estat qui millor ha sabut gestionar la teva absència. Quasi ha assolit l’estat perfecte. Somriu i em diu “Saps mama per què dibuixo tant bé? Perquè em va ensenyar el papa”. El teu record és lluminós per a ell. Alguna vegada, sense tenir cap causa aparent se m’acosta, m’abraça i plora. Entre sanglots i llàgrimes crida “papa!”. Dura cinc minuts. L’abraço molt fort, m’empasso el dolor, el dels dos, i li acarono el seu pèl ros, ara sense rínxols. Són moments puntuals. Segurament necessaris. Profundament colpidors. Però té 5 anys, també té dret a buscar la seva manera de treure -ho i per això el deixo plorar tant com vulgui i necessiti. Amor, en Bernat té una força innata immensa. Ell no fa preguntes. Ell troba les respostes. És fort. En tots els sentits. I ja saps a què em refereixo, ho has sabut sempre.

En Joan. En Joan és tu, en tots els sentits. No me’n surto. Deu ser per això. A una adolescència avançada i desbocada se li ha sumat el dolor de la teva marxa. Sent ràbia, odi, tristor, impotència, i la sensació de no entendre perquè. Intento explicar-li que no hi ha un perquè. Que les coses passen. Però ell segueix amb el “doncs que li passin a un altre que a mi m’han passat moltes”. També enyora el seu avi. Vàreu marxar amb setmanes de diferència i el seu món es va enfonsar. Ell no té la força del Bernat. Té la fragilitat de qui ha crescut en una bombolla, de qui viu amb la por d’haver conegut la pitjor cara de la vida. No creu en ell mateix, amor, i això és terrible i, a voltes, insalvable. “Tot seria diferent si el papa fos aquí”. El teu record el tortura però no vol parlar-ne. Corre. No sap on va, però sempre corre, fuig. No busca la pausa perquè la pausa l’obligaria a pensar i a assumir la teva marxa. Ni preguntes ni respostes. Em desespera no fer-ho bé. Em sento perduda, perquè ningú t’ensenya què fer en un cas així. De fet, jo crec que en realitat ningú té ni puta idea. Però tinc fe. En el pas del temps, en la seva intel.ligència, en la seva generositat, en ell. En tu.

Quantes vegades m’ha vist plorar ? mirant “Armageddon”.. sí, i te’n vas fotre molt …. i a totes les cantades de Nadal dels nens i a “Como entrenar a tu Dragon 2” i a la festa d’acomiadament dels de 6è, i als concerts del Bruce, i ….per centenars de petites i grans coses… Doncs ara no ploro davant de ningú. Ni dels nens. Davant d’ells, menys. Aguanto la respiració i no ploro. Com no vaig plorar el dia que t’enterrava. Ni tan sols fent aquell llarg monòleg, sola, al costat del teu taüt i davant la nostra gent. Ni mentre t’incineraven. Ni a la festa que et vàrem muntar a la nostra platja, ni quan en Bernat plora, ni quan en Joan pateix ……

Ploro sola. M’amago. El dolor és tant profund, tant, que arribo a sentir-lo físicament. Aleshores tinc la sensació d’estar travessant la línia que em porta a la follia. Et busco i no hi ets. I no puc suportar-ho. Faria qualsevol cosa per retrobar-te. La teva absència, que em recorda aquell silenci colpidor, esdevé un fet impossible de superar. Em vull morir.

Sóc un exemple de bipolaritat emocional. Sóc dos. O, en tot cas, sóc només el que queda de l’Elena. Quan actuo en els meus papers de l’auca davant dels altres, me’n surto. l’Òscar sempre m’ho diu “ho fas molt bé”. Sóc una crack. Mare, amiga, advocada … Sempre tinc una excusa per somriure i interpretar a la dona forta que molts pensen que sóc.

Quan em toca ser simplement jo, fracasso. Ho tinc clar. Vaig marxar amb tu, a les 13’01 hores de l’11 d’abril de 2.015, habitació 726.1 de la Vall d’Hebron. Ja no queda res de mi, de l’Elena que vas conèixer i que estimaves “més que a la teva pròpia vida”. Idiota. No tenies raó, ni al final. No ets només part de la meva vida. Ets la meva vida. Sense tu, jo no tinc sentit. Cal que et recordi tot el camí ? Els darrers 2 anys ? Els darrers 2 mesos ?

Així que m’ha tocat deixar de ser jo. Omplo els silencis amb música i, sobretot, hores i hores de cinema. M’he tornat malaltissament addicte a R.R. Se t’assembla. Hi ha alguna cosa en ell que és molt tu. Els ulls, la mirada. No se, quan el miro, et veig. O potser, simplement, et vull veure. Et personifica. És com un consol. Un puto mecanisme mental, inexplicable i irracional…

Crec que necessito personificar-te d’alguna manera a la meva vida. No puc parlar de tu ni de mi amb ningú. Adoro als meus (nostres) amics. He estat adoptada per persones que m’estimen i estimen als nens. Però, tret de comptades excepcions, cap d’ells pot ajudar-me. No hi ha voluntat alguna en no fer-ho. Simplement, no poden. Necessitaria estar parlant de tu a totes hores, plorant-te, redescobrint-te, recordant-te i a l’hora, parlant de la meva merda de vida, de la meva puta mala sort, de com em sento, maleint el puto càncer….. però és massa dur. Si parles massa o plores, pensen que no ho estàs superant i senten pena. Si dius alguna cosa, canvien de tema per no sentir-se incòmodes, no saben què dir … segueixen sentint pena … i no suporto que ningú senti pena per mi. … Si faig humor negre … no ho entenen. Si no, has d’escoltar allò de “Tranquil.la, el temps ho cura tot, ja veuràs com refaràs la teva vida”. I una puta merda, gilipolles, penso. (encara no ho he dit en veu alta però si ho torno a escoltar no responc dels meus actes ..).

No els puc fer entendre que el que m’ajuda és fer-te visible. Fer-te present. No necessito paraules de consol, ni tant sols ajuda logística. Només tenir-te amb mi, ni que sigui perquè puc parlar de tu.

No poden fer-se a la idea del que és aquesta merda, del què és aquesta soledat, aquest buit, aquest dolor. Del que és desitjar no seguir viu.
Aleshores, no em queda cap altre cosa a fer que mirar les nostres fotos i algun vídeo. Perquè necessito veure’t i escoltar-te. A tu. És difícil admetre-ho, però he oblidat. Deu ser un altre puto mecanisme estrany de la ment humana – o de la meva -. Penso en tu constantment, el dolor de la teva absència em colpeja els sentits, però no puc visualitzar-te ni sentir-te.

De fet, en alguns moments, prenc consciència de que no has existit mai. Deu ser per això que jo tampoc existeixo ara.
Ja veus, ha passat només un any i these are the days of our lives
 
P.d. L’Òscar té raó. En realitat, però, sempre acabo mirant el costat brillant de la vida. Així que aquí segueixo i seguiré. Pels nens, per tu i, essencialment, per mi mateixa, perquè, en realitat, vull viure i ser feliç. Això sí, esperant retrobar-te. Sigui on sigui i quan toqui.
 
Some things in life are bad
they can really make you mad
other things just make you swear and curse.
when you’re chewing on life’s gristle
don’t grumble, give a whistle
and this’ll help things turn out for the best…
And…always look on the bright side of life… 
always look on the light side of life… 
If life seems jolly rotten
there’s something you’ve forgotten
and that’s to laugh and smile and dance and sing.
when you’re feeling in the dumps
don’t be silly chumps
just purse your lips and whistle – that’s the thing.
And…always look on the bright side of life… 
always look on the light side of life… 
For life is quite absurd
and death’s the final word
you must always face the curtain with a bow.
forget about your sin – give the audience a grin
enjoy it – it’s your last chance anyhow.
So always look on the bright side of death 
just before you draw your terminal breath 
Life’s a piece of shit
when you look at it
life’s a laugh and death’s a joke, it’s true.
you’ll see it’s all a show
keep ’em laughing as you go
just remember that the last laugh is on you.
And always look on the bright side of life…
always look on the right side of life… 
(come on guys, cheer up!)
always look on the bright side of life…
always look on the bright side of life…
(worse things happen at sea, you know.)
always look on the bright side of life…
(i mean – what have you got to lose?)
(you know, you come from nothing – you’re going back to nothing.
what have you lost? nothing!)
always look on the right side of life.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s