Diuen

Diuen. Diuen que el pas del temps cura les ferides. Diuen que es pot refer una vida. Diuen que me’n sortiré. Diuen que seré capaç d’enyorar-te sense dolor. Diuen que podré somriure sense tu. Diuen que el teu record serà feliç.

Diuen.

Jo no ho dic. Jo no ho penso. Jo no ho crec.

Hi ha ferides que no marxen mai. Hi ha vides irrecuperables. N’hi ha que no se’n surten. No sé com deixar d’enyorar-te sense sentir morir. Ploro amb tu. I ploro recordan-te cada instant de la meva vida.

 17 anys plegats. Són pocs, o molts. Depén de com es miri. Depén de la intensitat en que s’hagin viscut. Dels atacs de riure plegats. De les vegades que ens hem donat les mans. Dels petons de cine. De les llàgrimes vessades. Dels consells donats. De com i quan hem fet l’amor (mai del quant). Dels brindis pel futur. De les pel.lícules compartides. De les cançons viscudes que ens recorden l’altre. Dels sopars especials. De les reconciliacions. Dels perdons. De les renúncies. Dels silencis. De les mirades. Dels enyors. Del que deixem.

Pocs.

No n’he tingut prou de la nostra imperfecta meravellosa vida plegats.

No hi ha res que pugui substituir-la. I no en vull cap altre.

Vull riure amb tu. Plorar amb tu. Fer l’amor amb tu. Enfadar-me amb tu. Discutir amb tu. Vull tornar a escoltar-te xiuxiuejant que sóc la dona més sexi del món. Vull que em rasquis l’esquena. Vull dutxar-me amb tu. Descobrir espais plegats. Vull besar-te. Que m’acaronis. Escoltar-te dient-me que tot va bé. Vull que em facis baixar dels núvols. Vull tornar a dir-te que t’estimo.

Ho vull tot.

Però em diuen que no és possible.

Això diuen.