Visc(al) càncer

Ara fa una mica més de vuit mesos vaig iniciar un viatge amb destí incert en la meva vida. Un 19 de febrer em diagnosticaven una apendicitis que m’ha canviat i, probablement, salvat la vida. Al dia següent m’operaven. Després de la intervenció, i en la rutinària visita de revisió de la ferida, el cop: una mala notícia, ens va anunciar el cirurgià a la meva dona i a mi. L’anàlisi de l’apèndix determinava que al seu interior hi havia un tumor maligne. Càncer. Càncer d’apèndix, un cas entre dos-cents mil. Era l’inici d’una aventura vital dura, molt dura i de la qual encara estic intentant extreure conclusions.

Després d’una segona operació per extreure’n la part dreta del colon, el segon cop: dos ganglis infectats. Això implicava Quimioteràpia sí o sí. Dotze sessions, una cada quinze dies. Per sort, un tractament “suau” en el qual no se’m cauria el cabell, però que, d’entre altres efectes secundaris implicava intolerància al fred, i conforme avancès el tractament, formigueig i manca de sensibilitat a les mans i els peus. Dotze sessions consistents en connectar-te a una màquina durant tres hores i, un cop finalitzada aquesta part, connectar-te durant quaranta-sis hores més a una maquineta portàtil per seguir el tractament. Cinc llargs mesos amb un PICC (una via amb un catèter) colocat fixe al meu braç dret. Cinc mesos de no poder-me fer una dutxa normal, ja que el PICC no es pot mullar. Això també ha implicat unes vacances d’estiu sense poder anar a la platja (no em podia donar el sol i no em podia banyar).
Cinc mesos on aprendre a gestionar la teva vida en períodes de quinze dies, on et trobaves malament cinc dies, i més o menys bé deu. Recordo després de la primera sessió, trobant-me fatal, dir-li a la meva dona que si sempre havia de ser així, ho deixava i me la jugava. Per sort, al dia següent em trobava millor. I al següent millor. I així cada dia, fins a la següent sessió.

Malgrat el que pugui semblar, no em queixo. Gràcies a uns Excel·lents equips mèdics, al recolzament incondicional de la meva família i amics i, perquè no dir-ho, a les meves ganes, ara fa uns dies vaig finalitzar el tractament. Segons l’analítica, tot en ordre. Finalitzada l’etapa malalt en tractament, inicio l’etapa malalt crònic. Cinc anys de controls, esperant i desitjant que el bitxo no rebifi.

Tinc clar que he pogut tirar endavant per diverses raons:
– en cap moment m’he fet la pregunta “Per què a mi?”. A tots ens pot tocar en un moment o altre de la vida. He intentat encarar-lo amb la màxima valentia i força que he pogut.
– en tot moment he intentat mantenir la màxima normalitat possible. Per sort, he pogut continuar treballant i per tant, mantenint una certa rutina. El no patir deteriorament físic ho ha fet molt més senzill, sobre tot de cara als meus fills.
– he tingut un recolzament increïble de la meva família i amics, especialment de la meva dona i els meus fills. Excessiu en alguns moments, sobre tot al principi.

I ara què? No ho sé. Tinc clar que tinc més ganes de viure que mai i menys por a morir que mai. Que això no ha acabat, que possiblement ara tot just comença. Però que em deixaré la pell perquè acabi el més tard possible. El càncer no sempre és un final; de vegades,pot ser un principi. I en això estic, iniciant la meva segona vida.