La repetició de la història

Hi ha una dita que diu que aquell qui no recorda la seva història està condemnat a repetir-la. En el cas del barcelonisme, aquesta dita és llei durant tota la seva centenària història. I especialment, durant els darrers vint-i-cinc anys.
Anem a pams. El mes de maig de 1988 un Josep Lluís Núñez acosat pels mals resultats i amb un vestidor revoltat en contra seva contracta Johan Cruyff per donar la volta a la situació. Amb paciència, que se li ha de reconèixer al presi-delinqüent, i un pla perfectament establert, se li dóna la volta al mitjó, i el Barça es converteix en pocs anys en referència a nivell mundial, aconseguint la primera Champions de la història. Com tot a la història del club, aquesta unió de conveniència acaba com el rosari de l’aurora, i Cruyff surt en globus. A partir d’aquell moment, l’aparell nunyista es dedica a intentar esborrar qualsevol vestigi Cruyffista del club, menystenint la seva feina al capdavant del club amb la inestimable col·laboració de la Llet Nostra mediàtica.
El resultat el coneixem tots. Al cap d’uns anys el club està en procès de descomposició, sense projecte, arruïnat, i amb un president demanant caritat cristiana.
El juny de 2003, Joan Laporta arrasa a les eleccions a president. Cruyff torna al club com a assessor a l’ombra i cap espiritual dels nous temps que han de venir. El resultat també el coneixem tots: la millor època de la història del club. L’etapa de perfeccionament d’una filosofia, que converteix al club en LA REFERÈNCIA a nivell mundial. Gairebé tothom vol ser com el Barça. De sentir vergonya a que et vinculin a personatges com Gaspart, Reyna,… a sentir l’Orgull de formar part del club referent a nivell mundial.
Però, com sempre, el barcelonisme no aprèn de la seva història. L’any 2010, el Cruyffisme torna a ser expulsat del club. Aquest cop, però, la inèrcia es manté durant dos anys ja que continua com a entrenador-president el seu deixeble més avantatjat, Pep Guardiola. Quant aquest plega, fart dels pals a les rodes que li posa la junta neo-nunyista de Sandro Rosell, la feina ja està feta i l’objectiu complert: Cruyff fora i el botiguerisme torna a manar al club. Ara ja no importa el com, només el què. Ara l’important és el patrimoni i el superàvit. El més que un club buïdat de contingut. L’ànima del club venuda a una dictadura islamista amb foscos vincles amb el president. Els diners per sobre de tot.
Cruyff ha vingut a rescatar el club, d’una manera o altra, cada quinze anys des de 1973, ja sigui com a jugador (1973), entrenador (1988) o guia espiritual (2003). El 2018 queda molt lluny, i potser, serà massa tard. Esperem que no, i que la involució en tots els àmbits que ara s’observa, tingui sol·lució abans.

20130924-124654.jpg

One thought on “La repetició de la història

  1. Estic d’acord amb el què has escrit Jordi. Evidentment, podria ara entrar en altres detalls, però dóno per suposat que els compartiríem i els coneixes. Per tant m’els estalvio per algú altre amb qui no comparteixi el mateix punt de vista.
    Però sí que voldria fer esment d’una altra qüestió. En podríem dir telúrica o enèrgetica, ara entendràs el per què, espero.
    Com tot a la vida, és el meu parer, les coses bones no només funcionen perquè són bones, se les ha de saber fer funcionar. I en això també hi té una importància el què en podriem dir “bon rotllo”, optimisme, agraïment i ser positiu. Quan les coses la predisposició a fer les coses bé, atrau les coses positives. No la destrucció dels demés, per sistema i per revenja. Llavors el què podriem anomenar Kharma o bé t’afavoreix o bé s’et gira en contra. I això ho pots comprovar en el què et diré ara. Al Loro:
    Els dos màxims adversaris-rivals-enemics del Barça podriem dir i coincidiríem són el Madrid i l’Espanyol.
    Doncs bé, el Madrid NOMÉS, NOMÉS ha guanyat Copes d’Europa/Champions quan el Cruyffisme no ha tinguit res a veure al Barça. Les primeres cinc, són obvies. La sisena, el Johan havia estat escombrat del Barça. La 7/8/9 més del mateix. I aquest és el primer any que, de nou, el Johan no ja hi pinta res de res. No hi ha el Pep, obvio al Tito…Per tant el Madrid té totes les de guanyar LA DÉCIMA.
    I si no vaig errat, la segona equipació és taronja com la del Barça a Wembley. T’ho imagines? Al mateix temps els pericos també van guanyar les seves 2 copes mentre el Barça estava en tràmits d’un època a una altra. El destí et guarda sempre aquestes males passades. I el soci hauria de recapacitar, no sobre això només…Ja ens entenem!!
    Ja parlarem. El teu escrit el comparteixo plenament. I anem AL LORO…
    Pere Perpinyà
    Soci
    Palamós-BaixEmpordà /Gambes de Palamós-les millors del món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s