La repetició de la història

Hi ha una dita que diu que aquell qui no recorda la seva història està condemnat a repetir-la. En el cas del barcelonisme, aquesta dita és llei durant tota la seva centenària història. I especialment, durant els darrers vint-i-cinc anys.
Anem a pams. El mes de maig de 1988 un Josep Lluís Núñez acosat pels mals resultats i amb un vestidor revoltat en contra seva contracta Johan Cruyff per donar la volta a la situació. Amb paciència, que se li ha de reconèixer al presi-delinqüent, i un pla perfectament establert, se li dóna la volta al mitjó, i el Barça es converteix en pocs anys en referència a nivell mundial, aconseguint la primera Champions de la història. Com tot a la història del club, aquesta unió de conveniència acaba com el rosari de l’aurora, i Cruyff surt en globus. A partir d’aquell moment, l’aparell nunyista es dedica a intentar esborrar qualsevol vestigi Cruyffista del club, menystenint la seva feina al capdavant del club amb la inestimable col·laboració de la Llet Nostra mediàtica.
El resultat el coneixem tots. Al cap d’uns anys el club està en procès de descomposició, sense projecte, arruïnat, i amb un president demanant caritat cristiana.
El juny de 2003, Joan Laporta arrasa a les eleccions a president. Cruyff torna al club com a assessor a l’ombra i cap espiritual dels nous temps que han de venir. El resultat també el coneixem tots: la millor època de la història del club. L’etapa de perfeccionament d’una filosofia, que converteix al club en LA REFERÈNCIA a nivell mundial. Gairebé tothom vol ser com el Barça. De sentir vergonya a que et vinculin a personatges com Gaspart, Reyna,… a sentir l’Orgull de formar part del club referent a nivell mundial.
Però, com sempre, el barcelonisme no aprèn de la seva història. L’any 2010, el Cruyffisme torna a ser expulsat del club. Aquest cop, però, la inèrcia es manté durant dos anys ja que continua com a entrenador-president el seu deixeble més avantatjat, Pep Guardiola. Quant aquest plega, fart dels pals a les rodes que li posa la junta neo-nunyista de Sandro Rosell, la feina ja està feta i l’objectiu complert: Cruyff fora i el botiguerisme torna a manar al club. Ara ja no importa el com, només el què. Ara l’important és el patrimoni i el superàvit. El més que un club buïdat de contingut. L’ànima del club venuda a una dictadura islamista amb foscos vincles amb el president. Els diners per sobre de tot.
Cruyff ha vingut a rescatar el club, d’una manera o altra, cada quinze anys des de 1973, ja sigui com a jugador (1973), entrenador (1988) o guia espiritual (2003). El 2018 queda molt lluny, i potser, serà massa tard. Esperem que no, i que la involució en tots els àmbits que ara s’observa, tingui sol·lució abans.

20130924-124654.jpg