Mudances

Escatir el pot ser del potser. Un imaginari farcit de preguntes no fetes, de respostes no donades i de certeses desconegudes. Un camí al tot o al no res. Un, ara, abans que un demà. Un ‘o no’ o un ‘o sí’ abans que un sí o un no. Descobrir impossibles. Imaginar realitats inexistents. Creure a cegues a plena llum del sol.

Sentits en alerta constant.

Un ‘tu i jo’ o un ‘tu’ i un ‘jo’

I, tot i així, hem canviat la lletra de la cançó


Anuncis

La tercera vegada

La tercera vegada fou diferent. Sense retrets ni sexe, sense l’altre, sense discursos ni plors, sense públic. Només tu i jo. Com solíem. I no va ser de sobte. Fou lenta, dolça i en pau.

Primer van desaparèixer els llums i els petits sorolls, més tard, la teva imatge, la teva veu i, finalment, la teva presència.

Em vas dur de la mà durant tot el camí. I aquesta vegada m’hi vas guiar tu. Tu vas decidir per mi. El com, el quan i on. Sovint he arribat a pensar que ho tenies preparat, que ho sabies des del principi i ho havies enllestit perquè fos així. No sé, cabronàs. Segur que ho havies pensat més d’una vegada. N’estic segura.

Sonava “Drive all night” en la immensitat de l’estadi emmudit, i vaig mirar al cel. Un estel em va aclucar l’ull, deixant per un moment una espurna de llum especialment visible. I ho vaig entendre tot.

Em vas deixar preparada per travessar una porta que, després de mi, acabaria tancant-se per no obrir-se mai més. I la vaig travessar, sense mirar enrere en cap moment. No et vaig voler mirar, perquè saps perfectament que si ho hagués fet, m’hagués estat impossible seguir endavant.

Un únic gest va fer que deixessis d’estar amb mi per estar en mi, ja, per sempre.

No sé què hi ha davant meu ara. Un camí, res, tot, més patiment o més vida. No en tinc ni puta idea. Tampoc ara és cosa teva. Ara ja només em pertany a mi.

These are the days of our lives

Ja t’ho vaig dir quan la vam tenir instal.lada. La veia petita. Doncs, res, tele nova, aquesta de 65’. No riguis, ja saps com sóc. El futbol es veu de puta mare i la PS4 també. He fet alguns canvis més. El puto escalfador. Per fi !. I el sofà. Ara tenim una ‘chaise longue’. No la faig servir massa, però queda bé. He canviat alguns mobles de lloc al menjador. Ara sembla més gran. Té collons. Ara que només som 3. La resta segueix igual. Joguines arreu i papers i llapis del teu fill escampats pel menjador.

Encara tinc coses teves. La roba la vaig regalar de seguida. Però no tota. Guardo curosament la teva samarreta de “Cada dia que me levanto añado otro nombre a la lista de gente que me cabrea”. Bona frase per un inici. No aconsegueixo posar-me i tirar la resta de coses. Papers del banc, cartes antigues, records de la teva infantesa … les maleïdes proves mèdiques.. per què collons les vull ? La teva col.lecció de Jueves està al passadís, guardada en caixes. Encara em costa. Haig de fer alguna cosa, i ràpid. Els nens juguen a futbol i a bàsquet i els molesten les caixes.

L’oficina està igual. Treballaves en un lloc on tothom és prescindible. Vas ser substituït. Fàcil. Això sí, planyo al nou que ocupa la teva taula (el segon, ja que el Ramón va marxar per problemes de salut), els antecedents no són gaire bons, no. Dos morts. Però ja saps que el banc és un ésser inanimat on ningú pensa en coses com les malastrugances… ja s’ho faran … L’altre dia em vaig trobar la Rayan, està a l’0ficina del costat del meu despatx. L’han fet fixa. Em va fer un petó i m’ho va explicar. I amb els ulls plorosos em va dir que tot t’ho devia a tu, que li havies ensenyat tot el que sabia. Em diràs idiota però la que vaig plorar com una magdalena vaig ser jo.

Pel despatx anem fent. As usual. Els tres sols. No em puc queixar. L’Àngels em fa de germana gran, aguanta totes les meves històries domèstiques estoicament. És la única que sap quan els nens tenen polls o quan no em funciona la rentadora. I m’escolta sempre. Sempre. L’Òscar em cuida molt – una mica en la nostra distància- i pateix per mi. M’estima molt. Ell no sap, però, que jo l’estimo més encara. Ja saps que, sense cap dubte, ell és el veritable home de la meva vida.

Vaig deixar el nostre paradís. No tenia cap sentit continuar. Sense passejos a la llum de la lluna per la platja, què collons feia jo allà ? hi vaig deixar tots els nostres records, de les llargues converses sobre nosaltres, la teva malaltia i la vida, en general. I dels petons, dels mojitos on the beach, de les estrelles i del sexe silenciós i furtiu.

També he deixat una mica twitter. M’avorreix. Quan has conegut a les persones interessants deixa de tenir sentit. Les dues bruixes cabrones de l’Edith i la Natàlia estan sempre al meu costat. Som un trio fascinant. Es podria fer una peli molt divertida de les nostres històries. Per això ens entenem tant. Sense elles no hauria pogut tirar endavant. 

La bleda assoleiada segueix igual. En una cosa et vas equivocar, però, no va arribar per quedar-se. Vas ser només una excusa, com d’altres. Tot mentida. Ja ho sabies, cabró.

Jo he conegut a en Jaume, bon paio, t’hagués agradat, és dels teus. El Posi, se’m resisteix, però. Amb el Josep vaig fent les birres o similars que vas deixar pendents. Sempre hi és per escoltar-me. Ell sí que va venir per quedar-se. Com altres, els que també van ser a l’hospital, al peu del canó, per les coses bones i les dolentes, fent-te riure, acomiadant-se, plorant, abraçant-me. Mai els ho podré agrair prou. Mai. No hi ha paraules. A més del Josep, la Eli, La Pe, el Rafa, el Jordi (amb el seu croissant de xocolata del darrer matí que mai oblidaré), la Nat i l’Edith….

El dia del teu enterrament va venir també molta altra gent, alguns ni et coneixien en persona, però era la gent amb la que realment havies establert una gran connexió i que, en definitiva, d’alguna manera, aquests sí, s’han quedat -. Com molts que, simplement, hi són. Al meu costat. Amb mi. Gràcies infinites, Frederic, David(s), Marc, Fran, Ángel (tens un llibre dedicat, tot un honor), Joan (tot i que parlem massa poc, sé que hi ets). Com Aleix, Dani, David(s), Juan, Cristian, Uri … que sempre em fan riure i m’escolten…  

(mira, tot homes, tu …)

Som el que deixem, amor.

Encara no he tancat el teu compte. Hi ha massa de tu en ell. I massa de mi, també.

Si algú es dediqués a llegir-lo detingudament podria entendre tantes coses ….

Per cert, no s’ha acomplert el que em vas dir. No t’han tornat allò que era teu i et van prendre. No pateixis. No he fet, encara, cap espectacle. Ni el faré (O potser sí .. ves a saber). Això sí, espero que la vida els passi factura i ben generosa. Res millor que morir sol o que al teu enterrament no tinguis ningú que t’estimi de veritat, no? Aquest seria un bon final pels fills de la gran puta.
Els Marelu’s segueixen bé. Els veig poc. Costa. En Tito ha tingut una nena ! en Jordi segueix amb el bar. I En Carles, amb les seves dones .. De tant en tant parlem. L’Albert m’explica que quan queden sempre tenen una cadira buida. I una birra de més a la taula. Gran homenatge. L’Albert t’enyora molt. Ells t’enyoren molt. Sempre fidels. Crec que els cediré la ‘Carta Vélez’.

No t’ho creuràs, però, darrerament, he quedat alguna vegada amb la Stampa, quasi al complert. M’agrada no perdre-hi la relació. M’agrada veure al Joan escoltant històries del pare quan era jove i cafre. En Djem em té el cor trencat. Quan ens trobem, no pot evitar els ulls plorosos i abraçar-me amb força, com si volgués compartir el seu dolor amb mi. Sense cap paraula. A en Tom i la Sònia els tinc lluny, com al Sergi i la Txell, però anem parlant per whatssap. Estan bé, tot i que sembla que tancaran el Cucurutxo. La vida és així de cabrona.

Aquest any hem tornat a fer la porra de la Champions. Al teu lloc hi és en Joan. De moment vaig segona, ja saps que en Rob és un kamikaze…

La Sue t’enyora tant … com el Leo. Però el Leo encara no ha sabut gestionar la teva absència, ni el seu dolor. Li costa parlar de tu. A vegades penso que, fins i tot, més que a mi. Aquella darrera nit a l’hospital …. Ningú més que ell podia acompanyar-me i jo no ho hagués suportat sense ell al meu costat. La paraula enyor és poc per definir el què sent. Amb tu va marxar una part de la seva vida i encara aprèn a no tenir-te al seu costat.

Encara han d’aprendre a recordar-te sense dolor. Tot arribarà. I ho farem plegats. Són la meva família.

Amb la teva Gemma i la teva Zaida ara sóc jo qui fa de maruja. L’Àpats cada divendres, tot i que vàrem dir que quan fos dels xinesos no hi tornaríem …. hi he acabat tornant. Les mamis són el meu suport. Seguim fent selfies als lavabos dels ‘antres’ on anem, per recordar que, encara, som unes pendones. Això sí, no puc seguir el ritme de la Zaida, que estaria cada cap de setmana al Luz de Gas …, però alguna cosa fem … Riure plegades, que és molt. Tot. T’enyoren. Com els del BAM. Que sàpigues que ara, la que fa de hooligan amb el Felip i l’Óscar sóc jo. Un dia m’expulsaran d’algun camp. Al temps.

La Marta no em deixa sola mai. Ni tan sols quan no ens veiem, sempre una trucada o un missatge. Compartim tantes coses que no cal ni tan sols posar-les en paraules. Ella és el pal de paller. Ella ens manté. L’Eva, l’Olga, la Marta i l’Elena ( I la Loli sigui on sigui….). Fa 40 que estem juntes i 6 que la Loli va morir.

En Fredi, la Eli, el Juan Pablo, la Sandra, en Ramón, la Ia i el Ferran.. ens fem vells. Vàrem celebrar no fa pas gaire l’onzena edifició de la festa dels 40 anys d’en Ferran … imagina’t. Vam acabar parlant de velles històries de facultat … Ens veiem poc, com ha passat sempre. Parlem poc, també, però els tinc incondicionalment amb mi. I això ja és tot.

Amb la Neus ens veiem poc. Parlem menys del que voldria, però sempre tinc el seu suport. No calen massa paraules. És una crack. Això sí, m’ha promès un dinar aviat .. i arreglarem el món. Segur.

Com amb en Roger. Sort que tenim el twitter o el whatssap … 21 anys. I seguim. També em deu un dinar.
 
Ja veus, tot, si fa o no fa, al seu lloc.  Excepte el puto procés. 
 
En Bernat ha estat qui millor ha sabut gestionar la teva absència. Quasi ha assolit l’estat perfecte. Somriu i em diu “Saps mama per què dibuixo tant bé? Perquè em va ensenyar el papa”. El teu record és lluminós per a ell. Alguna vegada, sense tenir cap causa aparent se m’acosta, m’abraça i plora. Entre sanglots i llàgrimes crida “papa!”. Dura cinc minuts. L’abraço molt fort, m’empasso el dolor, el dels dos, i li acarono el seu pèl ros, ara sense rínxols. Són moments puntuals. Segurament necessaris. Profundament colpidors. Però té 5 anys, també té dret a buscar la seva manera de treure -ho i per això el deixo plorar tant com vulgui i necessiti. Amor, en Bernat té una força innata immensa. Ell no fa preguntes. Ell troba les respostes. És fort. En tots els sentits. I ja saps a què em refereixo, ho has sabut sempre.

En Joan. En Joan és tu, en tots els sentits. No me’n surto. Deu ser per això. A una adolescència avançada i desbocada se li ha sumat el dolor de la teva marxa. Sent ràbia, odi, tristor, impotència, i la sensació de no entendre perquè. Intento explicar-li que no hi ha un perquè. Que les coses passen. Però ell segueix amb el “doncs que li passin a un altre que a mi m’han passat moltes”. També enyora el seu avi. Vàreu marxar amb setmanes de diferència i el seu món es va enfonsar. Ell no té la força del Bernat. Té la fragilitat de qui ha crescut en una bombolla, de qui viu amb la por d’haver conegut la pitjor cara de la vida. No creu en ell mateix, amor, i això és terrible i, a voltes, insalvable. “Tot seria diferent si el papa fos aquí”. El teu record el tortura però no vol parlar-ne. Corre. No sap on va, però sempre corre, fuig. No busca la pausa perquè la pausa l’obligaria a pensar i a assumir la teva marxa. Ni preguntes ni respostes. Em desespera no fer-ho bé. Em sento perduda, perquè ningú t’ensenya què fer en un cas així. De fet, jo crec que en realitat ningú té ni puta idea. Però tinc fe. En el pas del temps, en la seva intel.ligència, en la seva generositat, en ell. En tu.

Quantes vegades m’ha vist plorar ? mirant “Armageddon”.. sí, i te’n vas fotre molt …. i a totes les cantades de Nadal dels nens i a “Como entrenar a tu Dragon 2” i a la festa d’acomiadament dels de 6è, i als concerts del Bruce, i ….per centenars de petites i grans coses… Doncs ara no ploro davant de ningú. Ni dels nens. Davant d’ells, menys. Aguanto la respiració i no ploro. Com no vaig plorar el dia que t’enterrava. Ni tan sols fent aquell llarg monòleg, sola, al costat del teu taüt i davant la nostra gent. Ni mentre t’incineraven. Ni a la festa que et vàrem muntar a la nostra platja, ni quan en Bernat plora, ni quan en Joan pateix ……

Ploro sola. M’amago. El dolor és tant profund, tant, que arribo a sentir-lo físicament. Aleshores tinc la sensació d’estar travessant la línia que em porta a la follia. Et busco i no hi ets. I no puc suportar-ho. Faria qualsevol cosa per retrobar-te. La teva absència, que em recorda aquell silenci colpidor, esdevé un fet impossible de superar. Em vull morir.

Sóc un exemple de bipolaritat emocional. Sóc dos. O, en tot cas, sóc només el que queda de l’Elena. Quan actuo en els meus papers de l’auca davant dels altres, me’n surto. l’Òscar sempre m’ho diu “ho fas molt bé”. Sóc una crack. Mare, amiga, advocada … Sempre tinc una excusa per somriure i interpretar a la dona forta que molts pensen que sóc.

Quan em toca ser simplement jo, fracasso. Ho tinc clar. Vaig marxar amb tu, a les 13’01 hores de l’11 d’abril de 2.015, habitació 726.1 de la Vall d’Hebron. Ja no queda res de mi, de l’Elena que vas conèixer i que estimaves “més que a la teva pròpia vida”. Idiota. No tenies raó, ni al final. No ets només part de la meva vida. Ets la meva vida. Sense tu, jo no tinc sentit. Cal que et recordi tot el camí ? Els darrers 2 anys ? Els darrers 2 mesos ?

Així que m’ha tocat deixar de ser jo. Omplo els silencis amb música i, sobretot, hores i hores de cinema. M’he tornat malaltissament addicte a R.R. Se t’assembla. Hi ha alguna cosa en ell que és molt tu. Els ulls, la mirada. No se, quan el miro, et veig. O potser, simplement, et vull veure. Et personifica. És com un consol. Un puto mecanisme mental, inexplicable i irracional…

Crec que necessito personificar-te d’alguna manera a la meva vida. No puc parlar de tu ni de mi amb ningú. Adoro als meus (nostres) amics. He estat adoptada per persones que m’estimen i estimen als nens. Però, tret de comptades excepcions, cap d’ells pot ajudar-me. No hi ha voluntat alguna en no fer-ho. Simplement, no poden. Necessitaria estar parlant de tu a totes hores, plorant-te, redescobrint-te, recordant-te i a l’hora, parlant de la meva merda de vida, de la meva puta mala sort, de com em sento, maleint el puto càncer….. però és massa dur. Si parles massa o plores, pensen que no ho estàs superant i senten pena. Si dius alguna cosa, canvien de tema per no sentir-se incòmodes, no saben què dir … segueixen sentint pena … i no suporto que ningú senti pena per mi. … Si faig humor negre … no ho entenen. Si no, has d’escoltar allò de “Tranquil.la, el temps ho cura tot, ja veuràs com refaràs la teva vida”. I una puta merda, gilipolles, penso. (encara no ho he dit en veu alta però si ho torno a escoltar no responc dels meus actes ..).

No els puc fer entendre que el que m’ajuda és fer-te visible. Fer-te present. No necessito paraules de consol, ni tant sols ajuda logística. Només tenir-te amb mi, ni que sigui perquè puc parlar de tu.

No poden fer-se a la idea del que és aquesta merda, del què és aquesta soledat, aquest buit, aquest dolor. Del que és desitjar no seguir viu.
Aleshores, no em queda cap altre cosa a fer que mirar les nostres fotos i algun vídeo. Perquè necessito veure’t i escoltar-te. A tu. És difícil admetre-ho, però he oblidat. Deu ser un altre puto mecanisme estrany de la ment humana – o de la meva -. Penso en tu constantment, el dolor de la teva absència em colpeja els sentits, però no puc visualitzar-te ni sentir-te.

De fet, en alguns moments, prenc consciència de que no has existit mai. Deu ser per això que jo tampoc existeixo ara.
Ja veus, ha passat només un any i these are the days of our lives
 
P.d. L’Òscar té raó. En realitat, però, sempre acabo mirant el costat brillant de la vida. Així que aquí segueixo i seguiré. Pels nens, per tu i, essencialment, per mi mateixa, perquè, en realitat, vull viure i ser feliç. Això sí, esperant retrobar-te. Sigui on sigui i quan toqui.
 
Some things in life are bad
they can really make you mad
other things just make you swear and curse.
when you’re chewing on life’s gristle
don’t grumble, give a whistle
and this’ll help things turn out for the best…
And…always look on the bright side of life… 
always look on the light side of life… 
If life seems jolly rotten
there’s something you’ve forgotten
and that’s to laugh and smile and dance and sing.
when you’re feeling in the dumps
don’t be silly chumps
just purse your lips and whistle – that’s the thing.
And…always look on the bright side of life… 
always look on the light side of life… 
For life is quite absurd
and death’s the final word
you must always face the curtain with a bow.
forget about your sin – give the audience a grin
enjoy it – it’s your last chance anyhow.
So always look on the bright side of death 
just before you draw your terminal breath 
Life’s a piece of shit
when you look at it
life’s a laugh and death’s a joke, it’s true.
you’ll see it’s all a show
keep ’em laughing as you go
just remember that the last laugh is on you.
And always look on the bright side of life…
always look on the right side of life… 
(come on guys, cheer up!)
always look on the bright side of life…
always look on the bright side of life…
(worse things happen at sea, you know.)
always look on the bright side of life…
(i mean – what have you got to lose?)
(you know, you come from nothing – you’re going back to nothing.
what have you lost? nothing!)
always look on the right side of life.

Diuen

Diuen. Diuen que el pas del temps cura les ferides. Diuen que es pot refer una vida. Diuen que me’n sortiré. Diuen que seré capaç d’enyorar-te sense dolor. Diuen que podré somriure sense tu. Diuen que el teu record serà feliç.

Diuen.

Jo no ho dic. Jo no ho penso. Jo no ho crec.

Hi ha ferides que no marxen mai. Hi ha vides irrecuperables. N’hi ha que no se’n surten. No sé com deixar d’enyorar-te sense sentir morir. Ploro amb tu. I ploro recordan-te cada instant de la meva vida.

 17 anys plegats. Són pocs, o molts. Depén de com es miri. Depén de la intensitat en que s’hagin viscut. Dels atacs de riure plegats. De les vegades que ens hem donat les mans. Dels petons de cine. De les llàgrimes vessades. Dels consells donats. De com i quan hem fet l’amor (mai del quant). Dels brindis pel futur. De les pel.lícules compartides. De les cançons viscudes que ens recorden l’altre. Dels sopars especials. De les reconciliacions. Dels perdons. De les renúncies. Dels silencis. De les mirades. Dels enyors. Del que deixem.

Pocs.

No n’he tingut prou de la nostra imperfecta meravellosa vida plegats.

No hi ha res que pugui substituir-la. I no en vull cap altre.

Vull riure amb tu. Plorar amb tu. Fer l’amor amb tu. Enfadar-me amb tu. Discutir amb tu. Vull tornar a escoltar-te xiuxiuejant que sóc la dona més sexi del món. Vull que em rasquis l’esquena. Vull dutxar-me amb tu. Descobrir espais plegats. Vull besar-te. Que m’acaronis. Escoltar-te dient-me que tot va bé. Vull que em facis baixar dels núvols. Vull tornar a dir-te que t’estimo.

Ho vull tot.

Però em diuen que no és possible.

Això diuen.

M’agradaria votar Sí…

– Perquè el Camp Nou necessita un rentat de cara a fons.
– Perquè els serveis no estan al nivell d’un estadi que és i ha de continuar sent referència mundial.
– Perquè l’entorn de l’estadi està totalment desaprofitat.
– Perquè vull un estadi amb un entorn obert, sense tanques.
– Perquè cal un nou Palau Blaugrana, ja que l’actual ha envellit de forma lamentable i és indigne d’un club com el nostre.
– Perquè calen uns serveis d’hosteleria d’un nivell si més no acceptable, i no el que tenim ara.

Malhauradament, hauré de votar NO perquè:

– cal una reforma, però no un projecte megalomaniac bassat en uns estudis econòmics nivell P-4.
– perquè encara no ens han explicat raonablement què ha canviat des de 2010 perquè el que era una bogeria de 250MM € (Projecte Foster), ara sigui un projecte amb cara i ulls de 600MM €.
– perquè és Foster sense nom.
– perquè el projecte presenta més ombres que llums a nivell finançament.
– perquè encara no han explicat les implicacions futures dels acords de patrocini i explotació que s’haurien de signar.
– perquè no han sabut o volgut explicar les implicacions futures en els preus dels abonaments. Però s’intueixen.
– perquè aquesta junta ens ha enganyat ja tantes vegades, que se’m fa impossible confiar en ells un projecte que condicionarà la història del club pels propers 50 o 99 anys.
– perquè aquesta junta no portava aquest projecte en el seu programa electoral.
– perquè després de la dimissió del President escollit pels socis, si bé el nou president està totalment legitimat pel Estatuts, considero que per presentar un projecte d’aquest tipus, primer hauria de ser refrendat per les urnes.
– perquè som més que un club esportiu. Som un sentiment, i no pas un parc temàtic pels guiris de torn.
– perquè el Barça és molt més que títols i resultats. És País, Família, Amistat. Valors molt allunyats del que representa aquest projecte.

En definitiva, malgrat creure que la reforma del Camp Nou és necessària i el Nou Palau Blaugrana, vital, el proper 5 d’abril votaré NO.

Naniano Naniano…

20140223-183847.jpg

Quan jo era petit, l’època en que semblava que el “Una, Grande y Libre” quedaria enrere (fet que amb els anys s’ha demostrat incert) i només hi havia un canal i mig de televisió, els dissabtes a la tarda, amb la companyia inseperable d’un berenar de pa amb Nocilla, era el moment de “Los Payasos de la Tele”, Gaby, Miliki, Fofito i Milikito. Pels més joves, i que no sabran de que parlo, eren uns pallassos que setmanalment feien un xou que sempre acabava amb un petit gag o historieta. Gaby era el pallasso llest i els altres els tontos. En aquestes històries, cada cop que els tontos anaven a perpetrar una de les seves malifetes, indefectiblement entonaven la mateixa cançoneta: “Naniano Naniano”. Era el senyal de que començava la diversió. Tots aquests gags acabaven sempre igual, amb Gaby perseguint els altres pallassos per la malifeta de torn.

Venia aquesta petita introducció a compte de les darreres notícies esdevingudes a Can Barça, i més en concret, les relacionades amb el cas Neymar. Arrel de la demanda presentada pel soci Jordi Cases (ovació dempeus per a vostè. Mai li podrem agrair prou el que ha fet), l’actuació del club, o millor dit, de la seva Junta Directiva, sembla haver estat dissenyada pels guionistes dels gags d’aquells entranyables pallassos. Expressions com “Demanda Temerària”, “Ingenieria Negocial”, “Chupando un boli” entre d’altres, han entrat al Hall of Fame de les Frases Vergonyants Culers compartint honors amb “Chusín, el precio lo pongo yo” o els llegendaris “Llambordins” i “Contribuyons” del Presi-delinqüent Núñez.

I quan sembla que aquest tema no ens pot sorprendre més, apareix un nou capítol per afegir més llenya al foc. Avui ha sigut la informació de La Vanguardia, Butlletí Oficial de la Junta Directiva i diari de capçalera del sector Nuñista-Stalinista que ens governa a dia d’avui (l’anomenat Nuñisme 2.0), referent al pagament per part del club de 9,1 milions d’Euros en concepte de Declaració Complementària per l’IRPF no ingressat per, entre altres conceptes, la “Penalització” per incompliment del precontracte amb N&N. Sembla que aquest pagament es realitzaria per a evitar possibles implicacions penals per a la Junta i disminuir en la mesura del possible, la multa que rebria el club, i que implicaria admetre per part del club, que aquells pagaments eren salari.

Vist el que ha passat fins ara, por em fan els propers capítols que poguem viure d’aquesta farsa. Jo, mentrestant, no em puc treure del cap aquella cançoneta…

Naniano Naniano….

Cap a un Barça S.A.?

Fa uns dies, en el darrer acte públic de Sandro Rosell com a president del Barça abans de la seva dimissió, es presentava davant l’opinió pública el Projecte del Nou Camp Nou, que inclou la remodelació total de l’estadi, la construcció d’un nou Palau i diverses obres de reordenació de l’entorn per un pressupost global de 600 milions d’Euros.

No entrarem ara a valorar si aquest preu és exagerat o no. Desconeixem els projectes a fons, entre d’altres raons, perquè no existeixen o no se’ns han ensenyat. Però de la roda de premsa, hi ha una frase del Javier Faus (ometrem el tractament de senyor en aquest cas) que a mi em va generar molta inquietud, i que crec, ha passat molt desapercebuda.

En concret, Javier Faus parlant de les vies de finançament del projecte, es va referir a la possibilitat de “cedir drets d’explotació dels nous actius per períodes de 50 o 99 anys”.

Ep! Què vol dir això? Què pot voler dir això? Fem Barça-ficció.

Any 2017. S’inicien les obres de remodelació/construcció del Camp Nou. Per tal de finançar la seva construcció, una de les vies que es fan servir és la cessió dels drets d’explotació dels nous actius per un període de 50 o 99 anys. A tal efecte, es crea una societat mixta Barça-Promotor amb majoria del Promotor que per això posa els diners. Aquesta societat, un cop acabats l’estadi i el Palau, comença la seva explotació. Per tal que dita societat recuperi la seva inversió, durant x anys TOT el benefici que es pugui generar anirà a les seves butxaques.

Des del moment que el Barça com a entitat no té els drets d’explotació dels actius immobiliaris lligats a la seva activitat esportiva, perd d’alguna manera el control de la seva pròpia gestió. És a dir, la gestió del club, del seu dia a dia, estaria en mans d’un tercer que podria condicionar-te la teva política econòmica, social i esportiva. En definitiva, estaríem caminant cap a la conversió del club en una S.A. encoberta. On votariem cada 6 anys la Junta Directiva que gestionaria les engrunes que quedarien per gestionar, es farien les fotos pel fitxatge del crack(?) de torn i poca cosa més. Perquè la gestió real del club s’estaria duent a terme des d’unes oficines de luxe en un gratacels de Qatar.

Reflexionem doncs, si és això el que volem. Jo ho tinc clar: NO.

20140126-190452.jpg

Visc(al) càncer

Ara fa una mica més de vuit mesos vaig iniciar un viatge amb destí incert en la meva vida. Un 19 de febrer em diagnosticaven una apendicitis que m’ha canviat i, probablement, salvat la vida. Al dia següent m’operaven. Després de la intervenció, i en la rutinària visita de revisió de la ferida, el cop: una mala notícia, ens va anunciar el cirurgià a la meva dona i a mi. L’anàlisi de l’apèndix determinava que al seu interior hi havia un tumor maligne. Càncer. Càncer d’apèndix, un cas entre dos-cents mil. Era l’inici d’una aventura vital dura, molt dura i de la qual encara estic intentant extreure conclusions.

Després d’una segona operació per extreure’n la part dreta del colon, el segon cop: dos ganglis infectats. Això implicava Quimioteràpia sí o sí. Dotze sessions, una cada quinze dies. Per sort, un tractament “suau” en el qual no se’m cauria el cabell, però que, d’entre altres efectes secundaris implicava intolerància al fred, i conforme avancès el tractament, formigueig i manca de sensibilitat a les mans i els peus. Dotze sessions consistents en connectar-te a una màquina durant tres hores i, un cop finalitzada aquesta part, connectar-te durant quaranta-sis hores més a una maquineta portàtil per seguir el tractament. Cinc llargs mesos amb un PICC (una via amb un catèter) colocat fixe al meu braç dret. Cinc mesos de no poder-me fer una dutxa normal, ja que el PICC no es pot mullar. Això també ha implicat unes vacances d’estiu sense poder anar a la platja (no em podia donar el sol i no em podia banyar).
Cinc mesos on aprendre a gestionar la teva vida en períodes de quinze dies, on et trobaves malament cinc dies, i més o menys bé deu. Recordo després de la primera sessió, trobant-me fatal, dir-li a la meva dona que si sempre havia de ser així, ho deixava i me la jugava. Per sort, al dia següent em trobava millor. I al següent millor. I així cada dia, fins a la següent sessió.

Malgrat el que pugui semblar, no em queixo. Gràcies a uns Excel·lents equips mèdics, al recolzament incondicional de la meva família i amics i, perquè no dir-ho, a les meves ganes, ara fa uns dies vaig finalitzar el tractament. Segons l’analítica, tot en ordre. Finalitzada l’etapa malalt en tractament, inicio l’etapa malalt crònic. Cinc anys de controls, esperant i desitjant que el bitxo no rebifi.

Tinc clar que he pogut tirar endavant per diverses raons:
– en cap moment m’he fet la pregunta “Per què a mi?”. A tots ens pot tocar en un moment o altre de la vida. He intentat encarar-lo amb la màxima valentia i força que he pogut.
– en tot moment he intentat mantenir la màxima normalitat possible. Per sort, he pogut continuar treballant i per tant, mantenint una certa rutina. El no patir deteriorament físic ho ha fet molt més senzill, sobre tot de cara als meus fills.
– he tingut un recolzament increïble de la meva família i amics, especialment de la meva dona i els meus fills. Excessiu en alguns moments, sobre tot al principi.

I ara què? No ho sé. Tinc clar que tinc més ganes de viure que mai i menys por a morir que mai. Que això no ha acabat, que possiblement ara tot just comença. Però que em deixaré la pell perquè acabi el més tard possible. El càncer no sempre és un final; de vegades,pot ser un principi. I en això estic, iniciant la meva segona vida.

20131105-002648.jpg

La repetició de la història

Hi ha una dita que diu que aquell qui no recorda la seva història està condemnat a repetir-la. En el cas del barcelonisme, aquesta dita és llei durant tota la seva centenària història. I especialment, durant els darrers vint-i-cinc anys.
Anem a pams. El mes de maig de 1988 un Josep Lluís Núñez acosat pels mals resultats i amb un vestidor revoltat en contra seva contracta Johan Cruyff per donar la volta a la situació. Amb paciència, que se li ha de reconèixer al presi-delinqüent, i un pla perfectament establert, se li dóna la volta al mitjó, i el Barça es converteix en pocs anys en referència a nivell mundial, aconseguint la primera Champions de la història. Com tot a la història del club, aquesta unió de conveniència acaba com el rosari de l’aurora, i Cruyff surt en globus. A partir d’aquell moment, l’aparell nunyista es dedica a intentar esborrar qualsevol vestigi Cruyffista del club, menystenint la seva feina al capdavant del club amb la inestimable col·laboració de la Llet Nostra mediàtica.
El resultat el coneixem tots. Al cap d’uns anys el club està en procès de descomposició, sense projecte, arruïnat, i amb un president demanant caritat cristiana.
El juny de 2003, Joan Laporta arrasa a les eleccions a president. Cruyff torna al club com a assessor a l’ombra i cap espiritual dels nous temps que han de venir. El resultat també el coneixem tots: la millor època de la història del club. L’etapa de perfeccionament d’una filosofia, que converteix al club en LA REFERÈNCIA a nivell mundial. Gairebé tothom vol ser com el Barça. De sentir vergonya a que et vinculin a personatges com Gaspart, Reyna,… a sentir l’Orgull de formar part del club referent a nivell mundial.
Però, com sempre, el barcelonisme no aprèn de la seva història. L’any 2010, el Cruyffisme torna a ser expulsat del club. Aquest cop, però, la inèrcia es manté durant dos anys ja que continua com a entrenador-president el seu deixeble més avantatjat, Pep Guardiola. Quant aquest plega, fart dels pals a les rodes que li posa la junta neo-nunyista de Sandro Rosell, la feina ja està feta i l’objectiu complert: Cruyff fora i el botiguerisme torna a manar al club. Ara ja no importa el com, només el què. Ara l’important és el patrimoni i el superàvit. El més que un club buïdat de contingut. L’ànima del club venuda a una dictadura islamista amb foscos vincles amb el president. Els diners per sobre de tot.
Cruyff ha vingut a rescatar el club, d’una manera o altra, cada quinze anys des de 1973, ja sigui com a jugador (1973), entrenador (1988) o guia espiritual (2003). El 2018 queda molt lluny, i potser, serà massa tard. Esperem que no, i que la involució en tots els àmbits que ara s’observa, tingui sol·lució abans.

20130924-124654.jpg

El nou Camp Nou

Darrerament estem assistint a un debat sobre la conveniència de reformar el Camp Nou o construir-ne un de nou. Aquest debat ha estat instigat des de l’actual junta directiva del Futbol Club Barcelona, quan aquest era un punt que no figurava en el seu programa electoral.
Ans el contrari, en la campanya electoral de l’any 2010 el candidat Alexandre Rosell es va significar per una oposició radical al projecte de remodelació i millora de l’estadi que havia aprovat la junta Laporta, l’anomenat Projecte Foster. Cal recordar alguns dels arguments d’aquell moment:

– Projecte faraònic i estèticament discutible.
– Dificultats de finançament ( tot i que el club ja havia aconseguit la requalificació dels terrenys del Mini Estadi que cobria bona part de la inversió necessària)
– Posava en perill la viabilitat futura del club. Cal dir que el cost era superior pel fet de compatibilitzar la competició amb la remodelació.

Un cop escollits, i tal com havien promès, el Projecte Foster va ser liquidat (tot i que un cop el van estudiar en profunditat van arribar a la conclusió de que era un projecte excel·lent més enllà de l’aspecte extern, els mal anomenats “lacasitos”) i es va aturar la requalificació del Mini, per tal de convertir-lo en l’Espai Barça, del qual a dia d’avui només se n’ha vist una maqueta.
Tres anys després, de cop, torna a activar-se el debat. Curiosament, totes les veus que en el passat van expressar la seva oposició al Projecte Foster, qualificant-lo de bogeria i malbaratament de diners, avui defensen aferrissadament no ja la remodelació de l’estadi, sino directament la construcció d’un de nou. On l’anterior junta havia pressupostat 300MM d’Euros, ara es parla directament de 800MM d’Euros per a la construcció del nou estadi.
Tenint en compte, que l’actual junta no pensa requalificar el Mini (promesa electoral), en venen al cap una sèrie de preguntes:

– D’on sortirà el finançament per a la construcció del nou estadi?
– Es vendran l’ànima del club via nom del nou estadi, tal com ja han fet amb la samarreta?
– Té algun membre o membres de la junta algun interès econòmic en la construcció del nou estadi?
-Com pot ser que el que fa tres anys era una bogeria, avui sigui l’única sortida i ningú es plantegi el tema del cost?
– Si fa tres anys tothom deia que 300MM eren la ruïna del club, com pot ser que ara ningú en digui el mateix de 800MM?
– Com serà el procès per escollir l’arquitecte del nou estadi? Concurs? A dit?

Tos sabem com acabarà això: el soci-propietari votarà en assemblea el que li digui la junta i tindrem nou Camp Nou en marxa, si algú no ho evita abans…